Fa vint anys estava "a mercat"

Dimecres 10 d’agost de 1994, dia de mercat a Sant Celoni. Avui fa 20 anys que amb el cabàs ple de fruita i verdura vàrem veure des de la plaça del bestiar una columna de fum negre que s’enlairava cap al nord. El primer que vaig pensar és que es tractava d’un incendi a l’antic abocador d’escombraries. Com cada dimecres seguíem el costum d’anar a mercat. De tornada a casa en agafar la carretera de Gualba ja ens vam adonar que un incendi de grans proporcions afectava el poble. Els nervis i l’angoixa feien que l’accelerador es premés amb més força que l’habitual. Ja a l’entrada, just enfilant el Passeig Montseny un núvol espès cobria tots els plàtans. A l’alçada de Can Balmas el cor em va fer un sotrac, unes quantes persones baixaven amb el pas accelerat fugint del fum i del foc. I entre ells una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més: una nena plorant, corrent carrer avall i amb una gàbia d’ocells suspesa a les seves mans. Vaig pensar amb la meva gossa, la Cendra. Una imatge, que salvant totes les distàncies, em va recordar aquella de la nena d’Hiroshima que corria per allunyar-se dels estralls de les bombes.

A la plaça la Guàrdia Civil recomanava per megafonia que es desallotgés el poble i al cap de poc les entrades i sortides quedaven tallades al trànsit de vehicles que no fossin tot terrenys.

Tot va començar a Can Mata, al llindar de Campins i va anar molt ràpid. Una llengua de foc bífida va envoltar ràpidament el nucli urbà i va anar arrasant per allà on passava, mentre els pins escopien les seves enverinades pinyes enceses per propagar encara més els efectes devastadors. Aquests projectils bombardejaven el poble i alguns van impactar contra les tanques de xiprer d’alguna casa, però van ser sufocats ràpidament.

La mobilització va ser general. Els de Gualba, els estiuejants, veïns d’altres pobles que van arribar amb unes impagables “cubes” d’aigua. Tots repartits pel bosc combatent contra el foc. Un foc que allà en mig del bosc de vegades no el veies però que sabies que hi era, el senties. Senties el seu espetarregar amenaçador que s’anava acostant fins que de cop una flamarada s’obria pas entre la vegetació. Al capvespre la desolació ja era un fet, però encara vàrem passar tres nits de vetlla vigilant el bosc per controlar les revifalles mentre en el cel ens acompanyava una pluja d’estels fugaços que aquell cop sí que podrien tractar-se de llàgrimes.

Amb el pas dels anys et queda el dubte de si la nostra aportació durant aquests tres dies de lluita carregats amb motxilles polvoritzadores, picant les flames amb branques d’arbres o indicant els camins als bombers, va ser útil i decisiva. Amb tot cas una cosa és segura, com diu en "Lleu": allà hi érem.