Rajoy i l'arribada a la lluna

29 de novembre de 2014. El Sr. Rajoy ha aterrat a Barcelona acompanyat de destacats membres de la seva plana major. Alguns d’ells no són membres del Gobern ni tenen res a veure amb la política catalana i podria caure en la demagògia de preguntar-me d’on venen els diners per pagar un viatge de cap de setmana. Podria a entrar a qüestionar-me si els diners han sortit dels fons públics i s’han destinat a fer més un acte de partit que no pas d’una acció de govern. Però en qualsevol cas el seu discurs no ha aportat cap innovació ni cap solució. Al contrari ha tornat a repetir la cantarella de què tan sols un terç de la població va participar en el passat 9N i que aquesta participació no legitimava a ningú, sinó que segons les seves opinions demostrava que dos terços estava en contra del procés. No sabrem mai quines haurien estat les dades d’un procés com el del 9N fins que se’ns deixi fer un en condicions. Però desacreditar-lo sostenint que a tan sols a un 30% els interessa i presentar-se com capdavanter de la resta del que ell anomena la majoria silenciosa, potser li ha ennuvolat la memòria. Potser no recorda que encara que ostenti legítimament la majoria parlamentaria, a les últimes eleccions va rebre el suport de 10.061.311 electors sobre un cens de 35.779.491 (BOE 297 del 10/12/2011). Si fem números això ens dóna aproximadament 28 % de la població, menys d’un terç. Amb aquestes estadístiques i atenent als seus arguments el Sr. Rajoy no es pot presentar com defensor de la població espanyola i menys de la catalana (aquí les estadístiques del seu partit són estrepitosament diferents) Els seus arguments del mai com a dogma de fe contrasten amb la història. Tampoc mai la humanitat havia arribat a la lluna fins que va arribar-hi.

L'amenaça d'un nou virus

Ebola, VIH, grip C, grip aviària. Després de tots aquests virus sembla que un de nou amenaça de provocar una pandèmia. De moment sembla que el seu àmbit d’actuació està centralitzat a Catalunya, encara que s’han detectat focus a 17 ciutats com per exemple: Londres, Nova York, Sydney, Bogotà, Mèxic o Tòquio. No es descarten noves soques latents al País Valencià, A les Illes o a la Catalunya Nord.

El més greu de tot és que aquesta amenaça sanitària ha estat deliberadament transmesa. “Una part dels catalans tenen el virus que els han introduït els nacionalistes secessionistes”, segons Ramón Tamames en declaracions fetes a Informe semanal emès el 21 de novembre de 2014 a TVE. Prèviament va dir: “una part de la població catalana vol la independència sense saber la història de Catalunya i sense conèixer l'estructura econòmica amb Espanya, amb Europa i amb la resta del món” Així doncs, un dels efectes de la infecció seria la pèrdua de la memòria. En el programa hi va haver altres intervencions que no van fer cap menció al virus, però com que un és una mica hipocondríac, no vaig poder evitar trobar més efectes col·laterals de la suposada infecció. Escoltant a Joaquín Leguina dient: “El més tremend és que allà només parla una veu”, ja em va començar a fer mal tot i vaig començar a suar pensant que patia una hipersensibilitat auditiva causada pel virus o el que és pitjor, que havia adquirit els poders d’escoltar psicofonies. Perquè jo no paro de sentir els crits constants de l’Alícia, l’Albert o els membres de la Societat Civil que no són precisament secessionistes.

L’angoixa augmentava amb la sensació que el virus podria haver anul·lat la meva voluntat, provocant-me una submissió absoluta, a jutjar per les paraules d’Arcadi Espada (“l'última gesta d'un aventurer polític que està portant a Catalunya a una situació insòlita”) Els centenars de milers de persones que han sortit al carrer els darrers anys, sembla que ho fan obeint cegament i contaminats per una “obediència deguda”

Però no desesperem, mentre el Ministeri de Sanitat no delegui al d’Interior la gestió de la crisi sanitària, en el de Justícia ja ho ha fet, proposo a totes les comissions de festes de tots els pobles de Catalunya una apassionant activitat. Aprofitant que el virus provoca diversió (Rafael de Mendizábal: “on hi ha gent que per diversió o per provocació ha votat més de dues o tres vegades”) es podrien muntar urnes per dipositar-hi el nombre més gran de paperetes en el menor temps possible. Quin fart de riure ens faríem en els actes de les Festes Majors!

Amb només tres minuts dels vuit que durava el programa, TVE va fer quedar petit, pel que fa a la divulgació sanitària, el mític “Más vale prevenir”

A partir del minut 3

Querella contra Mas

40 000 voluntaris sectaris?

40 000 voluntaris del 9N “captats, seleccionats i instruïts”, aquestes són paraules de la Sra. Saénz de Santamaría que deu creure o vol fer creure que tota aquesta gent, i els que sense ser voluntaris volem participar en la consulta, hem estat abduïts per una espècie de secta. En el seu descàrrec haig de dir que potser està confosa i cregui que tothom utilitza els mètodes del seu company al Govern Espanyol, el Sr. Wert, quan diu que s’ha d’espanyolitzar als catalans.

En un altre moment de la roda de premsa diu que la consulta “imputarà al poble de Catalunya una manifestació de voluntat modelada i orientada …” de manera que implícitament està qüestionant la intel·ligència i la capacitat de decisió de milions de catalans inclosos aquells que volen votar no.

I per acabar-ho d’adobar diu que la impugnació del nou 9N és per "defensar els drets dels catalans". Sra. Saénz de Santamaría si m’ha de defensar d’aquesta manera, val més que no ho faci i deixi d’actuar com la malvada madrastra dels contes dient-me el que em convé i el que no, el que és bo per a mi i el que és dolent. I si realment aconseguim votar aniré a votar si vull, i si hi vaig les creus les posaré basant-me en els meus raonaments i sentiments i no influenciat per cap secta inexistent. No cal que em defensi, ja sóc adult.

http://www.lamoncloa.gob.es/multimedia/videos/consejoministros/Paginas/2014/311014consejoministros.aspx

Indepèndencia i combatre la crisi (El Periódico)

http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/9n2014-independencia-compatible-con-combate-crisis/117923.shtml

Naps i cols (La Vanguardia)

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20141017/54418000494/naps-i-cols.html

Reaccions a La Caputxeta vermella

Després de la publicació de la carta de La Caputxeta vermella a La Vanguardia, el més maco dels comentaris escrits va ser "facha recalcitrante y ultranacionalista". Sort que en Quim Monzó en el Versió Rac1, d'en Toni Soler, em va fer pujar l'ànim.

La caputxeta vermella i el TC (La Vanguardia)

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20141003/54416593098/caputxeta-vermella-tc-llei-de-consultes.html

Fa vint anys estava "a mercat"

Dimecres 10 d’agost de 1994, dia de mercat a Sant Celoni. Avui fa 20 anys que amb el cabàs ple de fruita i verdura vàrem veure des de la plaça del bestiar una columna de fum negre que s’enlairava cap al nord. El primer que vaig pensar és que es tractava d’un incendi a l’antic abocador d’escombraries. Com cada dimecres seguíem el costum d’anar a mercat. De tornada a casa en agafar la carretera de Gualba ja ens vam adonar que un incendi de grans proporcions afectava el poble. Els nervis i l’angoixa feien que l’accelerador es premés amb més força que l’habitual. Ja a l’entrada, just enfilant el Passeig Montseny un núvol espès cobria tots els plàtans. A l’alçada de Can Balmas el cor em va fer un sotrac, unes quantes persones baixaven amb el pas accelerat fugint del fum i del foc. I entre ells una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més: una nena plorant, corrent carrer avall i amb una gàbia d’ocells suspesa a les seves mans. Vaig pensar amb la meva gossa, la Cendra. Una imatge, que salvant totes les distàncies, em va recordar aquella de la nena d’Hiroshima que corria per allunyar-se dels estralls de les bombes.

A la plaça la Guàrdia Civil recomanava per megafonia que es desallotgés el poble i al cap de poc les entrades i sortides quedaven tallades al trànsit de vehicles que no fossin tot terrenys.

Tot va començar a Can Mata, al llindar de Campins i va anar molt ràpid. Una llengua de foc bífida va envoltar ràpidament el nucli urbà i va anar arrasant per allà on passava, mentre els pins escopien les seves enverinades pinyes enceses per propagar encara més els efectes devastadors. Aquests projectils bombardejaven el poble i alguns van impactar contra les tanques de xiprer d’alguna casa, però van ser sufocats ràpidament.

La mobilització va ser general. Els de Gualba, els estiuejants, veïns d’altres pobles que van arribar amb unes impagables “cubes” d’aigua. Tots repartits pel bosc combatent contra el foc. Un foc que allà en mig del bosc de vegades no el veies però que sabies que hi era, el senties. Senties el seu espetarregar amenaçador que s’anava acostant fins que de cop una flamarada s’obria pas entre la vegetació. Al capvespre la desolació ja era un fet, però encara vàrem passar tres nits de vetlla vigilant el bosc per controlar les revifalles mentre en el cel ens acompanyava una pluja d’estels fugaços que aquell cop sí que podrien tractar-se de llàgrimes.

Amb el pas dels anys et queda el dubte de si la nostra aportació durant aquests tres dies de lluita carregats amb motxilles polvoritzadores, picant les flames amb branques d’arbres o indicant els camins als bombers, va ser útil i decisiva. Amb tot cas una cosa és segura, com diu en "Lleu": allà hi érem.

Ofesa, dolguda i menyspreada (El Periódico)

La Sra. Arres diu en el seu facebook: " Jamás en la vida creo que me había sentido tan ofendida!"
Collons, quina pell més fina!!! 
Crec, i ho entenc, que El periódico no vulgui una guerra de rèpliques, contra rèpliques, contra contra rèpliques, que monopolitzin la seva secció. Però això no impedeix que jo pugui buidar el pap en el meu blog.

La Sra. Arres se sent ofesa, dolguda i menyspreada (Una mare ofesa) arran de llegir la meva carta (A l’estiu disfruto dels meus fills) Si després de llegir molts cops la meva carta com vostè diu, no ha entès res del que vull dir, deu ser que no m’he explicat bé. Sra. Arres, m’he limitat a exposar i descriure situacions que són una realitat en el meu col·lectiu i vostè se sent menyspreada. No he manifestat en cap moment que les altres professions tinguin millors condicions, a cada casa tothom sap el seu. Que els professors tenim més vacances que la resta de la població és un fet innegable. Però oblideu que aquesta situació es produeix perquè anem a remolc dels que són els principals beneficiaris d’aquests dies que són els nostres fills. ¿O pretenem carregar-los amb més dies lectius? ¿Volem negar-los a ells el que vàrem gaudir nosaltres quant teníem la seva edat?

Afirma que la conciliació familiar i laboral també ens afecta a nosaltres, els docents. És evident. ¿Però en quina mesura? ¿S’han d’adaptar els horaris escolars als laborals o s’han de flexibilitzar els laborals per adaptar-los a l’escola? ¿Hem d’adequar els horaris escolars per conciliar-los amb aquells horaris tan extrems dels que treballen en grans superfícies o dels que ho fan els caps de setmana? En qualsevol cas seria un tema d’un altre debat.

És molt lliure de valorar el meu tacte a l’hora d’expressar-me, ¡només faltaria! Ara bé, que qüestioni la meva “consciència del que significa treballar i criar avui” significa que no m'ha entès. Sóc pare, que no mare, i la meva consciència em diu que m’haig d’implicar en criar els meus fills independentment d’uns rols sexistes que veig que encara subsisteixen. Per a mi criar també inclou participar en les activitats importants de la vida dels meus fills. I per la meva professió a algunes d’aquestes activitats no hi he pogut assistir per incompatibilitat horària. Crec que tinc el dret a expressar-ho. No sé si aquest cop m’he explicat millor.

A l'estiu disfruto dels meus fills (El Periódico)

http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/soy-profesor-ahora-toca-disfrutar-mis-hijos/114283.shtml

Mòbils i humitat (La Vanguardia)

Ja sé que el tema és repetitiu, però aquesta carta la vaig enviar el mateix dia que al Periódico. Suposo que han tardat perquè esperaven una resposta del Director de l'Agència Catalana del Consum.
Ara espero amb candeletes una rèplica d'Huawei.

 http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140716/54411946631/mobils-i-humitat.html

Deures d'estiu (La Vanguardia)

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140704/54410746119/deures-a-l-estiu.html

Una nova manera de fer política

Cada cop em sorprenen més alguns polítics. Estic acostumat a què incompleixin les seves promeses electorals. A vegades s’excusen argumentant que l’herència rebuda d’anteriors governs els impossibilita complir-les, d’altres em sorprenen introduint mesures no previstes i en altres ocasions simplement callen sense donar explicacions.

El que no havia vist encara és que un polític rebutgés explícitament un dels punts del seu propi programa electoral un mes després de ser escollit. El Sr. Carlos Jiménez Villarejo, eurodiputat de Podemos, ha expressat en diversos mitjans, el seu desacord a una consulta catalana.

La mateixa formació també va dir que donarien els dos terços del seu sou com a eurodiputats a diverses causes, i el Sr. Jiménez l’ha cedit al seu propi partit.

És aquesta la nova manera de fer política?

El mòbil immòbil (El Periódico)

No tinc res nou a dir a l’última entrada del meu blog, però El Periódico l’ha publicat Encara que molt retallada de l’original (http://daviduriach.blogspot.com.es/2014/06/un-mobil-que-no-es-mobil.html), el sentit segueix intacte malgrat que la meva inquietud de portar el mòbil a l’aixella i  que les meves passejades amb els gripaus no quedin reflectides.

Potser el meu sentit de l’humor no té sentit, no té humor o el que és pitjor (o millor) no és correcte.

Segueixo buscant les “titis” del Servei Tècnic que segons la meva cunyada-manager detecten els punts de perillosa humitat.

 http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/movil-inmovil/113206.shtml

Un mòbil que no és mòbil

Vaig comprar un telèfon mòbil que no és mòbil i em sento estafat. Després de portar-lo a reparar, rebo un informe del servei tècnic d’Huawei que em comunica que ha perdut la garantia perquè ha estat sotmès a una forta humitat. Davant la meva sorpresa truco a un 902, naturalment no podria ser d'altra manera, per demanar explicacions. Descartat que el telèfon  s’ha banyat a la piscina ni que cap copa de Cava li ha caigut al damunt, em donen tota una sèrie de motius surrealistes del "mal ús" que se'n pot fer d’un mòbil. Portar-lo a la cambra de bany, cuinar amb el mòbil a sobre, sortir els dies de pluja, suar massa (sic) … Buscant informació per Internet, sembla que no sóc l’únic cas i és que els fabricants posen unes enganxines que detecten qualsevol canvi d’humitat i immediatament invaliden la garantia. Més senzill aquest sistema que millorar l'estanquitat dels aparells.

A partir d’ara hauré de trobar un aparell que tingui un higròmetre incorporat o consultar l’home del temps abans de sortir de casa. En qualsevol cas s’ha acabat fer-me “selfies” a la dutxa per penjar-les a Instagram, realitzar bafs amb el mòbil a sobre mentre cuino el fricandó, acompanyar als gripaus en les seves passejades humides i renunciar a posar-me'l a l’aixella quan el tinc configurat en vibració.

Difícil fer un ús normal amb un aparell amb tan poca mobilitat.

La pregunta més "tonta"

L’anunci de l’abdicació de Joan Carles I m’ha fet recordar una entrevista que li van fer a Alfred Bosch a Intereconomia dins el programa El Gato al Agua (Sí, haig de reconèixer i confessar que quan Intereconomia emetia en obert, de vegades em sotmetia a sessions de masoquisme i veia algunes coses) L’he buscada per Internet i l’he trobada sencera. Però de tota l’entrevista el que més em va deixar astorat és la part que he retallat, on Victoria Moradell fa una bateria de preguntes que busquen respostes curtes. Resultat: la pregunta/afirmació més "tonta" que se li pot fer a un republicà.

Gualba, subseu olímpica?

Fa uns mesos vaig rebre un correu anònim animant-me a presentar al·legacions al projecte del camp de futbol. La recerca del remitent va ser infructuosa. Avui llegint l’espai reservat a ERC en el Butlletí Municipal de Gualba del mes de maig, descobreixo que el correu anònim també devia arribar a la secció local dels republicans, perquè utilitzen en el seu escrit el mateix argumentari que l’enigmàtic guionista. Com que els considero incapaços d’apropiar-se d’idees alienes haig de suposar que o bé han localitzat a l’autor i li han demanat permís o bé aquest s’ha posat en contacte amb ells. No se m’acudeix cap més explicació. Quina sort han tingut, jo encara espero que s’identifiqui i ells es troben l’article escrit!

Desconec si els hi ha arribat al grup socialista perquè els seus representants s’han expressat amb la claredat que ens tenen acostumats en el Butlletí.

Possiblement l’autor o autors de l’escrit siguin gent que no els hi agradi el futbol, que gairebé no s’han acostat mai a Can Maynou i que prefereixen esports sota cobert i amb calefacció.

Feta aquesta prèvia jo segueixo sense compartir els seus arguments, però m’han cridat l’atenció un parell de punts nous que apareixen.

…i prioritzarem el futbol per a infants i joves? Què passa amb els no tan joves i gent gran? Què passa amb els altres esports?

Olé, olé i olé. Si barregem les dues idees, altres esports i gent gran, aquí m’hi sento reflectit. Jo ja no tinc edat per anar donant puntades de peu a una pilota. El que realment m’agradaria és que a Gualba es construís una pista per practicar CURLING. No el coneixeu? Sí home sí, és aquell en què es llença un gran disc per fer-lo lliscar sobre el gel i mentre, uns senyors li van al davant netejant-li el camí amb unes escombres. És un esport apassionant i jo sempre he volgut jugar a la posició del que porta el raspall.

Amb una mica de sort si Barcelona opta a uns Jocs Olímpics d’hivern, nosaltres podríem demanar ser subseu olímpica. I apa!, a lligar gossos amb llonganisses.

Però crec que m’estic entusiasmant massa i quan parlen de gent gran deuen pensar en partides de botifarra i pel que fa als esports es deuen  referir a un en concret i en singular.

Entre la desafecció i l'antieuropeisme (El Periódico)

http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/25m-entre-desafeccion-antieuropeismo/111986.shtml

Si l'assassinada hagués estat Alícia...

Quan Pere Navarro va rebre una plantofada d’una senyora mentre assistia a un acte privat, molts mitjans i el que és pitjor, alguns polítics es van afanyar a manipular les opinions volent establir una relació dels fets amb el debat sobiranista. El mateix Sr. Navarro va fer una gira pels canals de comunicació donant una visió tergiversada de la realitat que es viu a casa nostra. Un nou i lamentable succés s’ha produït amb l’assassinat d’Isabel Carrasco, presidenta de PP de Lleó. I altre cop els mitjans i formacions polítiques de sempre s’han afanyat a manipular les informacions buscant una causa-efecte entre el crim i la desafecció de la societat envers la classe política.

Segons les últimes informacions el cas del Sr. Pere Navarro no seria conseqüència de la fractura social sinó d’una bandera bruta. El cas de la dirigent del PP apunta a una venjança personal allunyada de connotacions polítiques. Si aquesta última víctima en lloc de ser de Lleó hagués estat de Catalunya, no em vull imaginar com s’haguera aprofitat l’assassinat per desacreditar un debat democràtic.

Estic content. No m'ha tocat la rifa!

He estat molt afortunat participant en un sorteig, en el que m’havien inscrit contra la meva voluntat, i no m'ha tocat res. Aquest cop no formaré part de cap mesa electoral. I el més curiós de tot plegat és que persones a les quals conec han tornat a ser agraciades per segona o tercera vegada amb un dels premis. Ja sé que la llei electoral obliga, però no per això l’haig de considerar justa. En un sistema en què anar a votar és voluntari, sent un dret però no un deure, ens trobem paradoxalment que uns quants són obligats a participar-hi. La mateixa llei compensa benèvolament als membres de les meses amb una reducció de cinc hores a la jornada laboral del dia següent. Però el que no et retorna és aquell dia, potser l’únic de tota la setmana, que no has pogut dedicar per exemple a la teva família o simplement a fer vida contemplativa sense donar explicacions a ningú.

Si la participació en el sorteig fos voluntària segur que de gent no en faltaria i els afortunats anirien a exercir il·lusionats el seu dret.

El diumenge aniré a votar lliurement, crec que no he fallat mai, i em sabrà greu en introduir la papereta pensar que els del meu davant no desitgen ser-hi.

Em cau la bava!

Per primer cop en aquest blog sí que faig un escrit en positiu. A l’institut dels meus fills van organitzar un concurs de fotografia en el que la temàtica era les matemàtiques. Com que m’he proposat no ser negatiu, no m’entretindré a qüestionar l'obligatorietat de la participació, la competitivitat fomentada per les escoles ni els criteris subjectius que poden distorsionar els resultats. Avui em toca estar orgullós veient com en Marçal ha guanyat el segon premi a la categoria de 4t d’ESO (Circumferència concèntrica) i la Clara ha aconseguit el primer premi a la categoria de 2n d’ESO (Esfera de llum )

Em cau la bava, més per la seva satisfacció que no pas per mi.

Esfera de llum (Clara)

Circumferència concèntrica (Marçal)

Els "okupes" (professors, mestres i altres bestioles)

Hòsties en el nom de la mare!

He rebut hòsties per totes bandes, des de dins i des de fora. Encara no he buscat el botó de la rentadora i ara que tinc una mica de temps no penso fer-ho. Tampoc l’aprofitaré per jeure en el sofà rascant-me les parts mentre els cotxes de la Fórmula 1 donen voltes a la pantalla. Escriuré.

És curiós que en cap moment vaig fer crítica ni vaig qüestionar el paper de les mares, però moltes d’elles com empeses per la molla del corporativisme, han saltat directament a la meva jugular. En algun moment he dit que elles no dediquen les 24 hores dels 365 dies de l’any als seus fills? En algun lloc he escrit que aquesta dedicació recaigui en exclusiva als pares? He restat mèrits al paper abnegat de les mares? No, no ho he fet en cap moment. Tan sols m’he limitat a reivindicar el paper que juguen molts pares en el que la societat estereotipada vol atribuir en exclusiva a les mares. No em convencen els arguments que diuen que la majoria de pares dediquen menys hores als fills. Segur que és així, però no parlo per boca de cap majoria, parlo per mi, i en molts casos no sé quin dels meus jo és el que ho fa. Tampoc em serveix quan sentencien que el nostre cromosoma XY ens fa tenir una sensibilitat diferent vers la descendència, perquè si el debat derivés cap a l’herència de l’ADN, podria dir-ne moltes coses encara que fossin políticament incorrectes.

Com a autocrítica haig de dir que acostumat a aquests debats, em vaig deixar portar cap a les relacions quotidianes domèstiques, cosa que el vídeo se centra simplement amb la relació materna-filial (repeteixo que no he negat en cap moment) Però el fons de la qüestió considero que segueix sent el mateix, ja que no es pot deslliurar una cosa de l’altre i el resultat tampoc hagués variat: hòsties en el nom de la mare!

Com a minoria discriminada i englobada dins la majoria demano el  reconeixement a la nostra tasca, encara que certament falla moltes vegades.

El botó de la rentadora

Com cada matí he acompanyat els meus fills a l’autocar que els porta a l’institut. Després he agafat el tren per anar a treballar. En tornar de la feina he col·laborat en ajudar a fer els deures escolars (com sempre, una pila). He acompanyat al meu fill a les activitats extraescolars i a la nena l’he portat a la consulta del metge on ja l’esperava la seva mare, que és qui ha entrat amb ella. De tornada a casa he continuat fent deures i entre explicacions he penjat un parell de quadres, he revisat els nivells d’oli dels cotxes i he tallat una mica de llenya per la llar de foc (sí, ja sé que és d’un estereotip molt sexista, però s’ha de fer) He començat a ajudar a fer el sopar. Hem sopat i la meva dona ha desparat la taula i ha engegat el rentaplats.

Afortunadament la meva dona i jo no  haurem d’aixecar-nos a la matinada per donar cap medicina a la nostra filla. Estic cansat i tinc ganes d’anar a dormir per recuperar forces per demà, que es presenta igual d’atapeït. Abans de fer-ho dono una ullada al correu i em trobo amb aquest vídeo que m’ha fet sentir menyspreable, en fer-me adonar que encara no conec el botó d’encendre la rentadora. Potser em poso a buscar-lo quan tingui un moment!

Controlar la ITV (La Vanguardia)

Dissabte, 2 de novembre de 2013
Navegant per internet he trobat aquesta carta que no tenia controlada.

Diada de Sant Jordi

En la  diada de Sant Jordi, dóna gust passejar pels carrers. Carrers tenyits amb el  vermell de les roses, esquitxats d’altres colors proporcionats per una minoria de flors que discrepen  de la tendència i pels que aporten les portades dels llibres. A cada cantonada, una paradeta de venda. Tots intentant fer el seu petit o gran negoci. Un gran dia pels majoristes de flors, pels editors i sobretot pels escriptors novells que potser tindran l’oportunitat de despuntar.  Mentre llegeixo la contraportada d’una novel·la penso en les festes de Nadal, en el dia de Sant Valentí, en el del pare, en el de la mare... Totes aquestes dates sovint estigmatitzades amb l’etiqueta de festes consumistes i Sant Jordi que se n’escapa. Sí, ja sé que se’m pot dir que tot plegat té un caire diferent, que es tracta de la gran festa de la cultura i de l’amor, però mentrestant el flux de diners d’una butxaca a l’altra és constant. Senyors amb les mans a vessar de roses per obsequiar a la seva esposa, estimada, germana, mare o simplement amiga. D’altres comprant compulsivament llibres a cabassos, com si es corregués el risc que s'extingissin. I els forners afegint-s’hi amb el pa del dia. M’agrada regalar roses i llibres i també que me’ls regalin. Malgrat tot no sé que té aquesta festa que m’agrada tant.

Societat Civil Catalana i Al-Andalus

Des d’alguns sectors sobiranistes s’argumenten raons històriques per demanar la independència. El sector contrari a la sobirania també utilitza la història per defensar les seves posicions. A la Corona Aragonesa, als Comtats Catalans, als Reis Catòlics, a la guerra de successió... ara s’hi afegeix la Tarraco de la Hispania citerior. La nova associació defensora de la unitat, Societat Civil Catalana, pretén fer un gest de complicitat amb el passat comú utilitzant “la gran capital històrica d’Espanya” com a seu de la seva convocatòria pel pròxim 11 de setembre.

Si donéssim per vàlides les raons històriques en aquest tipus de procés, segur que molts s’escandalitzarien quan els que les utilitzen ho fan per reclamar el territori d'Al-Andalus.

Els Estats Units d’Amèrica, per exemple, no van necessitar drets històrics per independitzar-se de la Corona Britànica. Tampoc ho van fer els nous països sud-americans abans de trencar amb Espanya o Portugal, establint les fronteres actuals.

¿No n’hi ha prou amb la voluntat d’un poble amb uns objectius comuns, per poder decidir el seu futur sense esgrimir raons històriques?

Qui no vulgui pols...

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era!

Amb aquesta rèplica de la senyora Palomeras, m’he empolsat una mica. Però els que em coneixeu sabeu que no em disgusta la situació.

La senyora M. Carme Palomeras em contesta (Urgències sanitàries, 11/IV/2014) a la pregunta “què és fer un mal ús dels serveis mèdics?” (Sancions mèdiques, 6/IV/2014). Com a resposta dóna un llistat d’exemples que, evidentment si apliquem el sentit comú que em demana, no semblem necessitats d’un tractament urgent. Almenys pels que no hem viscut les situacions descrites. Senyora Palomeras no em malinterpreti. No estic negant, ni ho vaig fer, que es produeixin molts abusos i possiblement fruit de la seva dilatada experiència podria recopilar-ne tants com a per a fer-ne un llibre.

El meu sentit comú també ha fet disculpar-me davant els professionals, quan potser he utilitzat el servei d’urgència de manera precipitada. Però el fons de la meva pregunta segueix sent el mateix, evidentment personalitzant la meva problemàtica.

Es valoraria el bon o mal ús dels serveis en funció del diagnòstic? I cregui'm que no estic banalitzant.

Què faries amb 500 signatures a Gualba?

Fa unes setmanes un grup anònim va iniciar una campanya entre els veïns de Gualba per entorpir la construcció d’un camp de futbol. Van utilitzar l’enviament de correus massius demanant signatures per fer al·legacions. El document redactat també l’adjuntaven en un fitxer. La seva campanya la van portar fins a www.naciodigital.cat per intentar fer-ne més ressò amb un tendenciós titular: En què invertiries 500000€ a Gualba? La reacció en el diari digital va ser més aviat poca i la seva recollida de signatures va voltar la vintena. Amb tot, i altre cop de forma anònima, van voler justificar-se dient que no s’oposaven a la construcció mitjançant un comentari a la notícia.

Alegacions al projecte del camp de futbol a Gulaba

Anònim, 03/03/2014 a les 20:20

Els signants del document d'al·legacions al projecte d'un nou camp de futbol a Gualba, no s'oposen a la construció d'un nou camp, demanen explicacions al projecte que l'ajuntament ha posat en exposició al públic.

On es demostra que a més de les consideracions derivades de l’anonimat són uns tergiversadors. Si no, no s’entén aquest fragment del seu correu

La suma de tots pot fer que  l’any vinent no veiem un camp de futbol inigualable, però... us heu plantejat una pregunta? En que invertiríeu 500.000€ a Gualba si us deixessin opinar????

Una part de la població, encapçalada per la Penya Blaugrana de Gualba, va reaccionar recollint signatures en pro del camp de futbol. El resultat van ser unes cinc-centes adhesions que varen ser entregades a l’alcaldia.

En front d’una vintena de signatures contràries al camp de futbol, jo reformularia la pregunta

Què faries amb 500 signatures a favor de la construcció del camp?

La resposta sembla clara.

Sancions mèdiques (La Vanguardia)

 

 http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140406/54404770129/sancions-mediques.html

UE dels ciutadans (El Periódico)

http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/europa-los-ciudadanos/110043.shtml

Mercado municipal (Victima de Grey)

Canvis d'horari (La Vanguardia)

 http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140327/54404469456/canvis-d-horari.html

Aquest és un extracte d'un escrit que vaig fer, i no vaig penjar, en l'últim canvi d'horari d'hivern. En aquell moment molts cantaven les excelències de tornar a l'horari solar.

Jornades de treball maratonianes, dinars i sopars fora d’hores, baixa productivitat, horaris que no ajuden a la conciliació familiar, menys temps per dedicar-lo a l’oci… Són les conseqüències apocalíptiques que se'n deriven d’estar fora del fus horari que ens correspondria. Aquest cap de setmana hem tornat a l’anomenat horari d’hivern i jo segueixo entrant a treballar a la mateixa hora que ho feia durant l’horari d’estiu, els meus horaris de menjar continuen sent els mateixos, la productivitat a la feina no ha variat, la conciliació familiar no ha millorat i no he augmentat el temps dedicat a l’oci. Els meus fills segueixen entrant i sortint de l’escola amb les mateixes pautes que fa dos mesos, els comerços obren i tanquen portes amb les mateixes rutines.

En aquest costum que tenim d’emmirallar-nos amb altres països per poder ser més competitius, ara toca adaptar els nostres horaris i costums a països tan emergents i líders com, menció a part de Gran Bretanya, Portugal i Irlanda desmarcant-nos de Centre Europa inclosa la poderosa Alemanya que resulta que van amb el pas canviat.

Fins i tot la intromissió de l’administració actuant de madrastra, en el sentit més pejoratiu, es permet dir-me a quina hora haig de sopar, quan haig de veure la televisió i quan haig d’anar a dormir. A vegades em pregunto si arribaran a tallar les emissions televisives amb una versió de La Família Telerín per a adults i apa!, tots a dormir.

Geogràficament Catalunya queda a l’est del meridià de Greenwich que divideix en dos el fus horari i la majoria de la resta de la península (no sé si serà una premonició) a l’oest. Aquest fet comporta que quan a l’extrem més occidental d’Espanya el sol arriba al seu punt més alt a Catalunya ja fa uns quaranta minuts que ha passat. Gairebé una hora de diferència que faria factible escoltar aquell afegitó “d’una hora menys a Canàries” transformat en “una hora menys a Canàries i una hora més a Catalunya”

El diumenge després del canvi horari vaig aprofitar que feia bon dia per anar a fer l’aperitiu amb la família, eren quarts de dotze però el meu bioritme ja marcava dos quarts d’una. Ho vàrem fer d’amagat, no fos cas que la madrastra ens renyés per saltar-nos els horaris estandarditzats.

Mazzarino i Colbert

Fa uns anys va circular per la xarxa el suposat diàleg entre Giulio Mazzarino i Jean Baptiste Colbert. El Primer era el que ara podríem dir-ne primer ministre del rei Lluis XIV i el segon seria l’equivalent al ministre d’hisenda. Sembla però, que el diàleg està extret de l’obra “Le diable rouge”. Sigui veritat o ficció, és de rabiosa actualitat i podeu fer-ne paral·lelismes amb els personatges actuals.

En qualsevol cas, “se non è vero, è ben trovato”.

Colbert: Per a obtenir diners, hi ha un moment en què enganyar ja no és possible. M'agradaria, (...), que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll...
Mazzarino: Si s'és un simple mortal, és clar, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat... quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot ficar l'Estat a la presó. Per tant, l'Estat sí que pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!
Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? En tot cas, necessitem diners. I com hem d'obtenir-ne si ja vam crear tots els impostos imaginables?
Mazzarino: Se'n creen més.
Colbert: Però ja no podem llençar més impostos damunt dels pobres.
Mazzarino: És cert, això ja no és possible.
Colbert: Aleshores, damunt dels rics?
Mazzarino: Als rics tampoc! Ells ja no consumirien més i un ric que no consumeix, no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que consumeix, sí!
Colbert: Llavors com ho hem de fer?
Mazzarino: (...) Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant d’arribar algun dia a ser rics i tenint por de passar a ser pobres. Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable!

ELS RAINWOB WARRIOR (Professors, mestres i altres bestioles)

Dia del Pare

19 de març, dia del Pare?

Avui he vist com uns nens d’una llar d’infants sortien amb uns treballs manuals per regalar als seus pares. Recordo els temps en què ens feien fer, cada any, un cendrer de fang per regalar al pare. Tant li feia si en tenies, de pare, o si aquest fumava. Tu sorties amb aquella obra abstracta, que voltaria uns quants dies pel menjador de casa fins que finalment una tarda en tornar de l’escola i trobar-lo a faltar, et donaven la mala notícia que s’havia trencat en treure-l'hi la pols.

No tinc res en contra que cadascú celebri els dies que vulgui. Digueu-li dia del pare, de la mare, de la dona, dels enamorats. Jornades sense tabac, sense cotxes o sense llum a les cases. Però creia que aquest costum del dia del pare (o la mare) ja havia desaparegut dels centres escolars, donades les diferents tipologies de les famílies actuals. Hi ha nens que malauradament han perdut el seu pare, i sortir amb un detall per a ells em sembla d’una crueltat molt forta. D’altres no saben on es troba. Alguns es pregunten si l’han de donar al senyor que viu actualment amb la seva mare o a l’anterior. D’altres no saben a quin dels dos pares li correspon el regal. Fins i tot podríem trobar algun cas que en sortir de l’escola el nen preguntes:

Mare, el portem al banc d’esperma?

*Adaptat de Professors, mestres i altres bestioles. Sense voler ofendre, qüestionar ni jutjar cap situació familiar.

Sex-Shop (Víctima de Grey)

Era su primera visita a un sex-shop. Hasta ese momento nunca tuvo el valor suficiente para cruzar el umbral de ningún establecimiento de este tipo. Toda la información que acumulaba provenía de páginas web que le obsequiaron con una gran colección de spyrware , malware, troyanos, gusanos y demás fauna cibernética imposible de combatir. Además, como daños colaterales derivados, el ordenador cobraba vida propia mostrándole continuamente tetas, culos y penes que se abrían en ventanas emergentes sin previo aviso, obligándole a utilizar su ordenador lejos de miradas indiscretas. 

Víctima de Grey

Aquí està! Com que em conec i sé que aquestes divagacions que he escrit s’acabaran perdent entre els papers de casa, o desapareixeran a les entranyes del disc dur, he optat per utilitzar el blog com si fos el meu núvol. Al cap i la fi, tenint en compte la quantitat de lectors que tinc, la meva tieta i la meva mànager la Marisa, no cal patir per les merescudes crítiques al meu “estil” literari.

De manera que inicio la sèrie “Víctima de Grey” fruit de la meva decepció després de llegir “50 ombres d’en Grey” (no sé si n’heu sentit parlar) i comprovar amb un gran complex d’inferioritat, que el tal Grey té una casa més gran que la meva, un cotxe més gran que el meu, un compta corrent més gros que el meu i segurament també té més grossa la… Millor deixar-ho córrer!  Per tant ell pot  fer amb les dones, el que a mi no se’m permetria (estic pensant a donar una volta amb helicòpter, mal pensats!)

Està escrit en castellà per respectar les converses mantingudes amb el meu amic Frederic (que sí, que no sóc jo) que es trobava amb la mateixa situació que jo. Evidentment hem decidit canviar noms i situacions, de manera que qualsevol semblança amb la realitat es limita a l’episodi del 850 a la Meridiana i a la núvia del bar.

El truc estadístic de la LOMCE

El 22 d'octubre de 2013 publicava una carta a El Periódico, on alertava de la trampa estadística que suposava la LOMCE. Deia que un dels objectius  consistia en  maquillar les xifres d’abandonament escolar.

Navegant per Internet he trobat aquest article (Revista Escuela, núm.  4003, 28/11/2013), signat per Antonio Bolívar (Catedràtic de Didàctica i Organització Escolar. Universitat de Granada) Una persona amb més credibilitat i més arguments que jo que opina de la mateixa manera.

El català a les aules

El Periodico, a l’edició del 10 de març de 2014, publicava unes enquestes on es reflectia que un minoritari però important 33,4% dels entrevistats estaven a favor d’augmentar un 25% la presència del català a les aules. No defensaré els bons resultats de la immersió lingüística, perquè les dades que ho confirmen han sortit sovint publicades i ningú les qüestiona. Sembla que els defensors més ferotges d’aquest augment d’hores en castellà ho fan per motius ideològics, no tant per defensar el coneixement de la seva llengua materna sinó per anar contra una llengua que consideren inferior. Aquestes famílies no busquen l'afirmació de la llengua castellana, el que volen és la negació de la catalana.

Estic convençut, que si la immersió fos totalment en anglès, deixant el català i castellà reduïts únicament a tres hores setmanals, el resultat d’una enquesta sobre immersió lingüística seria diferent. Una majoria dels que ara s’hi oposen donarien per bo l’ensenyament de totes les matèries en anglès. Seria interessant que en un proper estudi es formulés la pregunta.

No oblidem tampoc que quan es debatia el model educatiu entre escoles segregades o el de la immersió, es va optar per aquest últim per evitar discriminacions. Aquest sistema va ser avalat per moltes famílies castellanoparlants que veien perillar la igualtat d’oportunitats dels seus fills si s’implantava un sistema segregador. La realitat continua sent que l’únic contacte que tenen molts nois i noies amb el català és a l’escola. En molts entorns el castellà és present a l’hora del pati, als carrers, a les botigues i a les televisions i ràdios que sintonitzen a casa seva. Tots aquests nois i noies no tindrien l’oportunitat d'aprendre català si no fos per la immersió i en acabar l’escolaritat estarien en inferioritat de condicions i discriminats respecte als catalanoparlants.

Posats a reblar el clau dels seus arguments podrien demanar triar quines assignatures consideren prescindibles i fer un ensenyament a la carta.

Margallo i l'espai

El ministre d'Afers Estrangers espanyol, José Manuel Garcia-Margallo, ha declarat que una declaració unilateral d'independència 'condemnaria Catalunya a vagar per l'espai sense reconeixement internacional' i faria que el país quedés 'exclòs de la UE pels segles del segles'

Els Amanuenses (Professors, mestres i altres bestioles)

La generació més ben preparada (La Vanguardia)

La Vanguardia, dilluns 10 de març de 2014

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140310/54402229500/model-educatiu.htmlhttp: