Dimecres 10
d’agost de 1994, dia de mercat a Sant Celoni. Avui fa 20 anys que amb el cabàs
ple de fruita i verdura vàrem veure des de la plaça del bestiar una columna de
fum negre que s’enlairava cap al nord. El primer que vaig pensar és que
es tractava d’un incendi a l’antic abocador d’escombraries. Com cada dimecres
seguíem el costum d’anar a mercat. De tornada a casa en agafar la carretera de
Gualba ja ens vam adonar que un incendi de grans proporcions afectava el
poble. Els nervis i l’angoixa feien que l’accelerador es premés amb més força
que l’habitual. Ja a l’entrada, just enfilant el Passeig Montseny un núvol
espès cobria tots els plàtans. A l’alçada de Can Balmas el cor em va fer un
sotrac, unes quantes persones baixaven amb el pas accelerat fugint del fum i
del foc. I entre ells una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més: una
nena plorant, corrent carrer avall i amb una gàbia d’ocells suspesa a les seves
mans. Vaig pensar amb la meva gossa, la Cendra. Una imatge, que salvant totes
les distàncies, em va recordar aquella de la nena d’Hiroshima que corria per
allunyar-se dels estralls de les bombes.
A la plaça la Guàrdia Civil recomanava per megafonia que es
desallotgés el poble i al cap de poc les entrades i sortides quedaven tallades
al trànsit de vehicles que no fossin tot terrenys.
Tot va començar a Can Mata, al llindar de Campins i va anar
molt ràpid. Una llengua de foc bífida va envoltar ràpidament el nucli urbà i va
anar arrasant per allà on passava, mentre els pins escopien les seves
enverinades pinyes enceses per propagar encara més els efectes devastadors.
Aquests projectils bombardejaven el poble i alguns van impactar contra les
tanques de xiprer d’alguna casa, però van ser sufocats ràpidament.
La mobilització va ser general. Els de Gualba, els
estiuejants, veïns d’altres pobles que van arribar amb unes impagables “cubes”
d’aigua. Tots repartits pel bosc combatent contra el foc. Un foc que allà en
mig del bosc de vegades no el veies però que sabies que hi era, el senties.
Senties el seu espetarregar amenaçador que s’anava acostant fins que de cop una
flamarada s’obria pas entre la vegetació. Al capvespre la desolació ja era un
fet, però encara vàrem passar tres nits de vetlla vigilant el bosc per
controlar les revifalles mentre en el cel ens acompanyava una pluja d’estels
fugaços que aquell cop sí que podrien tractar-se de llàgrimes.
Amb el pas
dels anys et queda el dubte de si la nostra aportació durant aquests tres dies
de lluita carregats amb motxilles polvoritzadores, picant les flames amb branques
d’arbres o indicant els camins als bombers, va ser útil i decisiva. Amb
tot cas una cosa és segura, com diu en "Lleu": allà hi érem.
