Deures i família

El Periódico, 09/01/2017

Cuando los padres odian los deberes más que los hijos

Divendres, 3 de juny de 2016.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/entre-todos/cuando-los-padres-odian-los-deberes-mas-que-los-hijos-5177167




Hay algo paradójico en el hecho de que, después de que los partidos políticos no hicieran los deberes que los electores les pusieron el 20-D (alcanzar un pacto y gobernar), sean las tareas escolares el primer gran tema de debate en la recta final de esta larga campaña electoral de seis meses. Ante un auditorio formado por niños que de natural tienen inclinación a aborrecer la misma idea de los deberes (¿populismo?), Pablo Iglesias propuso eliminar (se supone que por ley) los deberes en Primaria. Una idea que sin duda resultará muy popular en el electorado, pues si bien los niños de Primaria y Secundaria no votan, sus padres, sí. Y en la conversación pública, solo hay un colectivo que en general odie más los deberes que los niños: sus padres.
“Hipotecar a los padres con deberes no es implicarlos” (David Uriach, Gualba); “Como madre de un niño de 14 años estudiante de 3º de ESO me siento frustrada ante la cantidad de deberes que tiene que hacer en casa. Este hecho muestra cada vez más el fracaso escolar en los colegios e institutos de Catalunya, ya que los niños apenas tienen tiempo de poder hacer una actividad extraescolar y se estresan ante la gran cantidad de tiempo que deben emplear para realizar los deberes” (Yolanda Berenguer, Barcelona); “Considero que nuestros niños ya pasan prácticamente una jornada laboral en el cole para que luego tengan que seguir trabajando en casa. Se necesita una desconexión para que al día siguiente puedan estar frescos y continuar con la tarea diaria” (Patricia Pereira, Barcelona).

Muchas veces se demoniza a los deberes para protestar contra la imposible conciliación

El colectivo de padres contra los deberes argumenta que la OCDE dice que es “ineficaz” dedicar más de cuatro hora semanales a los deberes, y que España es el quinto país desarrollado con una media más alta de horas dedicadas pero sigue en los puestos de cola del informe PISA. Pero hay otros motivos más prácticos en la oposición a los deberes: no hay tiempo para ayudar a los niños a hacerlos. Los debates sobre los deberes, y en general sobre la implicación de los padres en la educación de sus hijos, tarde o temprano acaban derivando en la quimérica conciliación: compaginar largas jornadas laborales con la instrucción de los hijos es, si no imposible, sí agotador para ambas partes. Porque si el horario de los padres es extenuante, el de muchos niños no lo es menos: ocho horas de jornada escolar (comida incluida) más extraescolares porque los mayores están trabajando pueden dar lugar a diez horas, que después se alargan en casa con los deberes.

ABUELOS, PADRES, HIJOS

El debate también es un reflejo del cambio social respecto la educación. Los abuelos de los actuales niños en general pocos deberes podían hacer en casa con sus hijos porque no entendían las tareas con las que llegaban del colegio. Cuando se han convertido en padres, estos niños se encuentran con nuevos roles familiares y educativos y otras formas de integración entre el aula y el hogar. Así, ya desde la guardería las tareas para hacer de forma conjunta con los hijos son frecuentes, y a medida que Primaria avanza y se entra en Secundaria, si la escuela elegida tiene un proyecto que incluye deberes, parte del escaso tiempo libre de la familia se dedica a las tareas educativas.  En este sentido, la alternativa que Iglesias propone a los deberes (otros tipos de enseñanzas, deporte, música, voluntariado en asociaciones...) choca con el mismo problema: la falta de tiempo de los padres.

Si España está a la cola de los países desarrollados en educación, tal vez sea más que por os deberes por la sucesión de leyes educativas

Pedagógicamente, los deberes tienen efectos beneficiosos, al margen del refuerzo: crean rutinas, fomentan la responsabilidad, y si se hacen con la supervisión de los padres, implican a la familia entera en la educación. Hay también argumentos pedagógicos en contra. Pero en muchas ocasiones el debate no es educativo. No se habla de lo que necesitan los niños, sino de qué es lo mejor para la familia. Muchas veces se demoniza a los deberes para protestar contra la imposible conciliación. Porque igual hay otros motivos, además del exceso de deberes, que explican que España esté a la cola del informe PISA. Por ejemplo, que haya habido siete leyes de educación desde 1970, tres de ellas en 15 años. Y, con tareas escolares o no, parece claro que en la próxima legislatura habrá otra. No solo padres y alumnos deben hacer sus deberes.

Els deures interfereixen en la vida familiar

El Periódico (Web) dimecres, 23 de novembre de 2016

http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/els-deures-interfereixen-vida-familiar-99986

Deures escolars el cap de setmana

La vanguardia, 12/11/2016

La jugada de Rajoy amb la LOMCE

El periódico (02/11/16)

Mariano Rajoy torna a fer trucs de màgia. Per demostrar la seva predisposició a dialogar, anuncia la suspensió dels efectes acadèmics de les revàlides fins a arribar a un Pacte d'Estat d'Educació. El que no diu és que per aquest curs 2016-17, la suspensió ja estava contemplada en el ral decret 310/2016 de 29 de juliol.
D'altra banda un dels objectius de la LOMCE és reduir l'abandonament escolar, però seguint fent de prestidigitador no explica on està el truc. Segons els barems que utilitza l'UE (CINE nivell 3; Clasificación Internacional Normalizada de la Educación) per considerar que una persona no ha abandonat l'escolaritat, ha de tenir un mínim d'onze anys d'escolarització. Dels quals almenys els dos últims seran d'un cicle complet (per exemple l'FP bàsica). De manera que si un alumne abandona l'ESO a tercer o no supera la revàlida de quart, l'única opció de seguir estudiant és fer-ho a l'FP bàsica.
Sis anys de primària, més els tres (o quatre) anys de l'ESO, més dos anys d'FP Bàsica (cicle complet), fan un total d'onze (o dotze) anys! Et voilà, ja teniu el truc de màgia fet!
A efectes estadístics es consideraran aquestes titulacions com a Educació Secundària Superior, igual que el Batxillerat o els Cicles Formatius de Grau Mitjà. Segons el Ministerio de Educación, però es tracten d'uns títols de nivell 1 de qualificació professional (CNCP; Catálogo Nacional de Cualificaciones Profesionales). Encara que gran jugada! Ens traiem de sobre els alumnes problemàtics i contribuïm a disminuir les estadístiques de l'abandonament escolar. Chapeau!

http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/jugada-rajoy-amb-lomce-97377

Ofesa, dolguda i menyspreada (El Periódico)

La Sra. Arres diu en el seu facebook: " Jamás en la vida creo que me había sentido tan ofendida!"
Collons, quina pell més fina!!! 
Crec, i ho entenc, que El periódico no vulgui una guerra de rèpliques, contra rèpliques, contra contra rèpliques, que monopolitzin la seva secció. Però això no impedeix que jo pugui buidar el pap en el meu blog.

La Sra. Arres se sent ofesa, dolguda i menyspreada (Una mare ofesa) arran de llegir la meva carta (A l’estiu disfruto dels meus fills) Si després de llegir molts cops la meva carta com vostè diu, no ha entès res del que vull dir, deu ser que no m’he explicat bé. Sra. Arres, m’he limitat a exposar i descriure situacions que són una realitat en el meu col·lectiu i vostè se sent menyspreada. No he manifestat en cap moment que les altres professions tinguin millors condicions, a cada casa tothom sap el seu. Que els professors tenim més vacances que la resta de la població és un fet innegable. Però oblideu que aquesta situació es produeix perquè anem a remolc dels que són els principals beneficiaris d’aquests dies que són els nostres fills. ¿O pretenem carregar-los amb més dies lectius? ¿Volem negar-los a ells el que vàrem gaudir nosaltres quant teníem la seva edat?

Afirma que la conciliació familiar i laboral també ens afecta a nosaltres, els docents. És evident. ¿Però en quina mesura? ¿S’han d’adaptar els horaris escolars als laborals o s’han de flexibilitzar els laborals per adaptar-los a l’escola? ¿Hem d’adequar els horaris escolars per conciliar-los amb aquells horaris tan extrems dels que treballen en grans superfícies o dels que ho fan els caps de setmana? En qualsevol cas seria un tema d’un altre debat.

És molt lliure de valorar el meu tacte a l’hora d’expressar-me, ¡només faltaria! Ara bé, que qüestioni la meva “consciència del que significa treballar i criar avui” significa que no m'ha entès. Sóc pare, que no mare, i la meva consciència em diu que m’haig d’implicar en criar els meus fills independentment d’uns rols sexistes que veig que encara subsisteixen. Per a mi criar també inclou participar en les activitats importants de la vida dels meus fills. I per la meva professió a algunes d’aquestes activitats no hi he pogut assistir per incompatibilitat horària. Crec que tinc el dret a expressar-ho. No sé si aquest cop m’he explicat millor.

El truc estadístic de la LOMCE

El 22 d'octubre de 2013 publicava una carta a El Periódico, on alertava de la trampa estadística que suposava la LOMCE. Deia que un dels objectius  consistia en  maquillar les xifres d’abandonament escolar.

Navegant per Internet he trobat aquest article (Revista Escuela, núm.  4003, 28/11/2013), signat per Antonio Bolívar (Catedràtic de Didàctica i Organització Escolar. Universitat de Granada) Una persona amb més credibilitat i més arguments que jo que opina de la mateixa manera.

El català a les aules

El Periodico, a l’edició del 10 de març de 2014, publicava unes enquestes on es reflectia que un minoritari però important 33,4% dels entrevistats estaven a favor d’augmentar un 25% la presència del català a les aules. No defensaré els bons resultats de la immersió lingüística, perquè les dades que ho confirmen han sortit sovint publicades i ningú les qüestiona. Sembla que els defensors més ferotges d’aquest augment d’hores en castellà ho fan per motius ideològics, no tant per defensar el coneixement de la seva llengua materna sinó per anar contra una llengua que consideren inferior. Aquestes famílies no busquen l'afirmació de la llengua castellana, el que volen és la negació de la catalana.

Estic convençut, que si la immersió fos totalment en anglès, deixant el català i castellà reduïts únicament a tres hores setmanals, el resultat d’una enquesta sobre immersió lingüística seria diferent. Una majoria dels que ara s’hi oposen donarien per bo l’ensenyament de totes les matèries en anglès. Seria interessant que en un proper estudi es formulés la pregunta.

No oblidem tampoc que quan es debatia el model educatiu entre escoles segregades o el de la immersió, es va optar per aquest últim per evitar discriminacions. Aquest sistema va ser avalat per moltes famílies castellanoparlants que veien perillar la igualtat d’oportunitats dels seus fills si s’implantava un sistema segregador. La realitat continua sent que l’únic contacte que tenen molts nois i noies amb el català és a l’escola. En molts entorns el castellà és present a l’hora del pati, als carrers, a les botigues i a les televisions i ràdios que sintonitzen a casa seva. Tots aquests nois i noies no tindrien l’oportunitat d'aprendre català si no fos per la immersió i en acabar l’escolaritat estarien en inferioritat de condicions i discriminats respecte als catalanoparlants.

Posats a reblar el clau dels seus arguments podrien demanar triar quines assignatures consideren prescindibles i fer un ensenyament a la carta.

La generació més ben preparada (La Vanguardia)

La Vanguardia, dilluns 10 de març de 2014

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140310/54402229500/model-educatiu.htmlhttp:

Wert es marca un "farol"

Wert es marca un “farol”. Per boca de la secretària d’Estat d’Educació, la senyora Gomendio, ha amenaçat a les comunitats i centres que posaven en perill l’obtenció de títols sinó implantaven la LOMCE.

En aquesta partida el senyor Wert ha guanyat moltes mans gràcies, a les cartes marcades que li donen la majoria absoluta. Ara com un bon “tahúr” sap que juga en fals i utilitzant la por, amenaça el futur dels nois i noies escolaritzats en centres que no acatin la llei. Com a jugador professional és coneixedor que els “farols” sols tenen efecte si el contrincant es retira de la jugada. Si l’envit és acceptat per la resta de la taula perdrà la partida.

Els guanys que busca el senyor Wert en la seva aposta, són els resultats estadístics favorables en les enquestes d’educació i la imatge d’un país amb poques titulacions li passaria factura. De moment la partida continua oberta.

Educació unificadora (La Vanguardia)

La Vanguardia, dissabte 8 de febrer de 2014

Retallades a l'educació (El Periódico)

El periódico, dijous 30 de gener de 2014

Aquesta és la carta que vaig escriure al Periódico. Van proposar canviar-li el format i publicar-la en forma d’entrevista

   Germans estudiant la mateixa etapa en el mateix centre, un d'ells amb el suport de les noves tecnologies amb l’ordinador parcialment subvencionat i l’altre ni ordenador ni noves tecnologies, augments de ràtio, suspensió dels desdoblaments i de les aules de reforç, manca de vetlladors, disminució de les dotacions per a materials, deteriorament de les instal·lacions… Aquestes i d’altres són, a l’institut dels meus fills, les conseqüències directes de les retallades. Les indirectes, les que afectaràn a la preparació dels alumnes, estan per arribar. Tot l’anterior no és cap exclusivitat ni novetat, de fet podria agafar l'opinió de qualsevol pare o mare fer un “copia i enganxa”, canviar el nom de l’escola o institut i el resultat seria el mateix, a no ser que és tractes d’un centre d’una zona sociològica i econòmicament desfavorida on els estralls són més importants.

   El problema s’agreujarà, en aquesta època d’ajustaments pressupostaris, amb la implantació de la LOMCE. Una llei que ha nascut morta, si els polítics de l’arc parlamentari compleixen la seva promesa de derogar-la quan el PP perdi la majoria absoluta, però mentre això no succeeix obligarà a l’administració a destinar-hi més de 186 milions d’euros (anàlisi de La Generalitat de Catalunya, febrer 2013) per tirar-la endavant. Diners que molt em temo hauran de sortir retallant d’altres llocs. Una llei que d’altra banda portarà a tancar moltes escoles privades i concertades que no podran assumir els costos per implantarla, provocant que molts mestres i professors passaran a augmentar les bosses de l’atur i centenars de nens hauran de ser reescolaritzats en centres de fora del seu entorn.

Andy Warhol deia que tothom té dret a quinze minuts de glòria. El meu temps va ser menor (a partir del minut 3:10 del vídeo) i de molt dubtosa glòria. Podria dir que estava tremolant de fred i seria veritat, però també ho seria si dic que els nervis van fer el seu paper. Després d’una primera “toma” en la que vaig mantenir el tipus, el motor d’un cotxe ho va esgarrar tot. A la segona se’m va entortolligar la llengua. En acabar la tercera no vaig voler temptar més a la sort i es va donar per bona.

 

Transcripció de l'entrevista:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/entre-todos/educar-entre-tijeras-3055610

 

 

El fracàs escolar és culpa de P3

divendres, 7 juny de 2013

Les gallines tenen una estructura social jeràrquica i les que estan en un rang superior es permeten picotejar a les que són inferiors i aquestes a les que es troben sota seu. D’altra banda el gall dóna cops de bec a totes les gallines.

En el galliner de l’educació succeeix una cosa semblant. Els professors universitaris culpen els professors de batxillerat de la manca de preparació dels alumnes. Els de batxillerat assenyalant els d’ESO i aquest als mestres de primària. Seguint la jerarquia arribem a la conclusió que els culpables són els mestres de P3. I en aquest punt es presenta el gall en forma de ministre, i sense saber de què va la cosa comença a donar picades de bec a tort i a dret.

Tornem a fer la cadena. Els de la universitat volen alumnes amb els continguts de primer de carrera assolits. Els de batxillerat desitgen que els continguts que els hi pertoca a ells impartir ja estiguin apresos. Els d’ESO els volen amb els deures fets i els de P3 desconec com els pretenen. Jo sí que sé com els vull als alumnes que rebo cada setembre: amb el nivell del curs anterior assolit. La matèria del meu curs ja l’ensenyaré jo, perquè entre altres coses és la meva feina i cobro per ella

 

La prohibició dels deures escolars a casa

 dissabte, 1 de juny de 2013

Ahir volia comentar la notícia d’una escola d’Oleiros (Galícia), que ajustant-se a una normativa autonòmica, ha prohibit els deures escolars a casa. Però no vaig tenir temps de fer-ho. Vaig estar més de dues hores fent els deures dels meus fills (i aquest no és pas el rècord d’hores invertides).

Sóc conscient que obriré la caixa dels trons a l’abordar el tema de «deures sí/deures no» però estic totalment d’acord amb la mesura presa per l’escola de Galícia. El debat no és nou, ni a casa nostra ni més enllà de les fronteres. A França una de les associacions de pares i mares més important, la FCPE va convocar una vaga de 15 dies de deures escolars i va crear un blog molt interessant per a l’ocasió.

Apropiant-me d’un dels arguments de la FCPE, els nens i nenes han d’ensenyar a casa el que han fet a l’escola, i no ensenyar a l’escola el que han fet a casa. Els deures provoquen crisis familiars diàries, caps de setmana on tota la família és condemnada a quedar reclosa a casa mentre el mestre gaudeix dels seus, merescuts, dies de festa. Quan arriba Nadal, Setmana Santa o l’estiu es reprodueix la situació i la vida familiar gira entorn dels maleïts deures escolars. Des de l’escola se’ns demana implicació, però aquesta es transforma moltes vegades en un canvi de funcions, pressuposant que els representants dels menors estan capacitats per fer les feines que corresponen als docents. Algú em podrà titllar d’irresponsable i egoista, ja que hi ha molts pares que reclamen més deures pels seus fills amb l’argumentari que serà profitós pel seu desenvolupament. A molts d’aquests pares, que no a tots, l’únic que els preocupa és tancar els seus fills a l’habitació i d’aquesta manera tindre’ls hores i hores sense donar la tabarra.
Arribat a aquest punt ens trobem, simplificant-t'ho molt, amb nens i nenes que no tenen dificultats i fan els deures; nens i nenes tancats llargues hores a l’habitació omplint full darrere full sense cap sentit en les respostes; nens i nenes que tenen la sort de tenir un pare, una germana o un veí que els hi resol els deures; i uns altres que viuen les tardes entre angoixes, crits i plors per acabar uns deures que al final, a la una de la matinada, seran resolts directament pels pares. Quin profit n’han tret els nostres fills?