dijous, 27 de març de 2014

Canvis d'horari (La Vanguardia)




 http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20140327/54404469456/canvis-d-horari.html

Aquest és un extracte d'un escrit que vaig fer, i no vaig penjar, en l'últim canvi d'horari d'hivern. En aquell moment molts cantaven les excelències de tornar a l'horari solar.



Jornades de treball maratonianes, dinars i sopars fora d’hores, baixa productivitat, horaris que no ajuden a la conciliació familiar, menys temps per dedicar-lo a l’oci… Són les conseqüències apocalíptiques que se'n deriven d’estar fora del fus horari que ens correspondria. Aquest cap de setmana hem tornat a l’anomenat horari d’hivern i jo segueixo entrant a treballar a la mateixa hora que ho feia durant l’horari d’estiu, els meus horaris de menjar continuen sent els mateixos, la productivitat a la feina no ha variat, la conciliació familiar no ha millorat i no he augmentat el temps dedicat a l’oci. Els meus fills segueixen entrant i sortint de l’escola amb les mateixes pautes que fa dos mesos, els comerços obren i tanquen portes amb les mateixes rutines.



En aquest costum que tenim d’emmirallar-nos amb altres països per poder ser més competitius, ara toca adaptar els nostres horaris i costums a països tan emergents i líders com, menció a part de Gran Bretanya, Portugal i Irlanda desmarcant-nos de Centre Europa inclosa la poderosa Alemanya que resulta que van amb el pas canviat.



Fins i tot la intromissió de l’administració actuant de madrastra, en el sentit més pejoratiu, es permet dir-me a quina hora haig de sopar, quan haig de veure la televisió i quan haig d’anar a dormir. A vegades em pregunto si arribaran a tallar les emissions televisives amb una versió de La Família Telerín per a adults i apa!, tots a dormir.



Geogràficament Catalunya queda a l’est del meridià de Greenwich que divideix en dos el fus horari i la majoria de la resta de la península (no sé si serà una premonició) a l’oest. Aquest fet comporta que quan a l’extrem més occidental d’Espanya el sol arriba al seu punt més alt a Catalunya ja fa uns quaranta minuts que ha passat. Gairebé una hora de diferència que faria factible escoltar aquell afegitó “d’una hora menys a Canàries” transformat en “una hora menys a Canàries i una hora més a Catalunya”



El diumenge després del canvi horari vaig aprofitar que feia bon dia per anar a fer l’aperitiu amb la família, eren quarts de dotze però el meu bioritme ja marcava dos quarts d’una. Ho vàrem fer d’amagat, no fos cas que la madrastra ens renyés per saltar-nos els horaris estandarditzats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada