Fa uns anys va
circular per la xarxa el suposat diàleg entre Giulio Mazzarino i Jean Baptiste
Colbert. El Primer era el que ara podríem dir-ne primer ministre del rei Lluis XIV
i el segon seria l’equivalent al ministre d’hisenda. Sembla però, que el diàleg
està extret de l’obra “Le diable rouge”. Sigui veritat o ficció, és de rabiosa
actualitat i podeu fer-ne paral·lelismes amb els personatges actuals.
En qualsevol cas, “se non è vero, è ben trovato”.
Colbert: Per a
obtenir diners, hi ha un moment en què enganyar ja no és possible. M'agradaria,
(...), que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està
endeutat fins al coll...
Mazzarino: Si s'és un simple mortal, és clar, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat... quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot ficar l'Estat a la presó. Per tant, l'Estat sí que pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!
Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? En tot cas, necessitem diners. I com hem d'obtenir-ne si ja vam crear tots els impostos imaginables?
Mazzarino: Se'n creen més.
Colbert: Però ja no podem llençar més impostos damunt dels pobres.
Mazzarino: És cert, això ja no és possible.
Colbert: Aleshores, damunt dels rics?
Mazzarino: Als rics tampoc! Ells ja no consumirien més i un ric que no consumeix, no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que consumeix, sí!
Colbert: Llavors com ho hem de fer?
Mazzarino: (...) Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant d’arribar algun dia a ser rics i tenint por de passar a ser pobres. Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable!
Mazzarino: Si s'és un simple mortal, és clar, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat... quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot ficar l'Estat a la presó. Per tant, l'Estat sí que pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!
Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? En tot cas, necessitem diners. I com hem d'obtenir-ne si ja vam crear tots els impostos imaginables?
Mazzarino: Se'n creen més.
Colbert: Però ja no podem llençar més impostos damunt dels pobres.
Mazzarino: És cert, això ja no és possible.
Colbert: Aleshores, damunt dels rics?
Mazzarino: Als rics tampoc! Ells ja no consumirien més i un ric que no consumeix, no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que consumeix, sí!
Colbert: Llavors com ho hem de fer?
Mazzarino: (...) Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant d’arribar algun dia a ser rics i tenint por de passar a ser pobres. Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada